Les darreres setmanes escolto i llegeixo amics, coneguts i adversaris que es queixen de la manca d’informació sobre l’acord monetari, i constato que realment la gent del carrer està molt poc informada. El xou irresponsable del 23-D amb les actuacions estel·lars de les vedets principals Eusebi Nomen i Joan Gabriel i el dotze actors secundaris va monopolitzar l’atenció mediàtica –aquesta era la pretensió dels dos capitostos– en detriment del tractament dels elements que va subministrar el cap de Govern durant la sessió.
A cap dels dos li interessava la divulgació del contingut de la intervenció de Jaume Bartumeu.
Per Gabriel, era important ocultar els antecedents de la qüestió que va explicar el líder de la majoria socialdemòcrata en la presentació del context històric, ja que era una clara demostració de l’opacitat dels governs liberals de Forné i Pintat sobre el ritme de les negociacions i sobre l’abast de l’acord monetari. Segurament, en legislatures passades hi va haver sectors socials que rebien millor informació sobre aquests extrems que la que van rebre els ciutadans i el Consell General. Així era com es feien les coses a l’època dels governs liberals: demanant permís als poders fàctics sobre el que calia fer o el que no s’havia de fer.
I és que des del primer moment de la petició de Forné i Minoves al Sr. Franco Frattini el 2003, era clar que el tema que s’havia de tractar no era únicament l’encunyament d’euros. L’adopció unilateral per part d’Andorra de la moneda única es va qüestionar des de l’inici de les converses per part dels negociadors de la UE. Als andorrans no se’ns va explicar mai, tampoc no sabrem –o potser sí– si Pintat va amagar també al seu grup parlamentari i al seu il·lustríssim síndic Gabriel el desenvolupament de les converses. Forné i Pintat van ocultar a la ciutadania totes les cartes en el millor estil dels tafurs del Mississipí. El 23-D, Gabriel es va superar amb la seva escapada per sepultar el resum cronològic de les negociacions, converses i correspondències que el cap de Govern va trametre als consellers generals.
Encara que coincident amb la tàctica fugitiva de Gabriel, l’objectiu de Nomen, coautor de l’escapada, no era de tapar el passat. Amb el seu gest escandalós Nomen pretenia boicotejar el futur dels andorrans, soterrar les explicacions que havia fet Bartumeu sobre tot el que Andorra pot guanyar si signa un acord monetari; uns arguments sobre l’impuls que rebrà l’economia andorrana a mitjà termini si el nostre país assumeix la legislació bancària i financera de la UE. En la seva compareixença, el cap de Govern ho resumia així: “Si volem acostar Andorra al mercat interior europeu s’hauran d’implementar les directives financeres de la Unió Europea.”
Fa pocs dies pujava al meu mur del Facebook un document informatiu del Tresor Públic d’Espanya sobre el SEPA (Single Euro Payments Area). Vint-i-cinc minuts després un amic em demanava: “I per què tot això no s’explica clarament a la població? Quanta gent a Andorra sap què és el SEPA?” La veritat és que jo no tinc ni idea de dret comunitari europeu, tampoc no sé com funcionen els sistemes de pagaments internacionals. Sé –més ben dit, pateixo– de comissions exagerades dels bancs i retards incomprensibles en els moviments que faig amb països de la Unió i de fora de la Unió. Sé de les dificultats de les administracions dels països de la UE per fer pagaments directes als comptes de la meva empresa en les entitats del país. Poca cosa més sé. També ignoro quanta gent sap el què és el SEPA. Estic segur que entre els pocs (?) que ho saben hi ha molts directius bancaris, que no informen els seus clients andorrans dels perjudicis que suposarà que Andorra no sigui un dels 32 països de l’àrea SEPA, en la qual els pagaments electrònics nacionals seran reemplaçats progressivament pels instruments de pagament harmonitzats SEPA. També sé que Islàndia, Liechtenstein, Noruega, Suïssa i Mònaco són els països extracomunitaris que ja són a l’àrea SEPA i que, per tant, ja han transposat la directiva 2007/64/CE o han adoptat mesures equivalents.
El projecte d’acord monetari entre la Unió Europea i el Principat d’Andorra (v5.2 del 28/4/2010), document inclòs en el dossier que el Govern va trametre als consellers generals el 22 de desembre, cita en el seu annex no menys de 36 directives, reglaments, recomanacions, comunicacions, etcètera, que hauran de servir de base perquè els propers 5 anys el Consell General voti unes lleis que harmonitzin –en part– el nostre sistema financer al vigent a la Unió Europea i, també, a països com Suïssa i Liechtenstein, que sovint es posen com a model a seguir per Andorra.
Tanmateix, he arribat a la conclusió que quan columnistes, agitadors i aspirants a liderar les noves sigles dels vells clans es queixen de la manca d’informació, no es refereixen ni al text de l’acord, ni a les directives europees, ni a la SEPA, ni a la legalitat de l’ús de l’euro; el que més els importa és que el Govern els informi sobre el secret bancari o, més ben dit, sobre com quedarà el secret bancari després de la signatura de l’acord.
A mi, i em consta que també a uns amplis sectors empresarials d’Andorra, m’interessaria tenir informació sobre quina part dels recursos gestionats pels bancs andorrans (30.000 milions d’euros) correspon a inversors no residents. Així podria estimar, amb dades objectives, quina contracció dels préstecs i crèdits de la banca andorrana (ara uns 6.500 milions d’euros) podem témer en cas d’una reacció de pànic dels inversors no residents. Però aquesta dada –la part de recursos de procedència estrangera– no està a l’abast ni del Govern, ni de l’INAF… és el secret d’un país en el qual –sembla que– tots exigim transparència.
