La deixadesa de Saetde i la vergonya de la justícia que només existeix per a quatre :
Font : Diari d'Andorra
"Disset hores; disset llargues hores. És el temps que va haver d’estar-se una dona penjada en un telecadira de l’estació de Grau-Roig.
Els responsables de fer funcionar el giny el van aturar en tancar les pistes sense adonar-se’n que ella encara l’estava fent servir i fins l’endemà no va ser rescatada. Es pot dir, entre cometes, que va tenir sort: l’ensurt es va quedar només en una mala experiència. Més llarga, però, està sent l’espera per rebre la indemnització per aquells fets, que es remunten al març del 2000. I més que ho serà. La setmana passada el Tribunal de Corts va tancar la via penal per reclamar i ara haurà de començar de zero per la via civil.
Tot va succeir el 19 de març. La dona es trobava desplaçant-se amb el telecadira del pla de les Pedres. La llei de Murphy va actuar amb totes les seves forces. Un incendi a les rodalies del Funicamp va desviar l’atenció de molts treballadors de les pistes, els responsables del giny no van veure que encara hi havia una persona utilitzant-lo i, a més, el seu marit es trobava de viatge i això va fer que ningú la trobés a faltar. Va passar la nit al ras, a més de 2.000 metres d’altura, amb temperatures de fins a vuit graus sota zero i neu. La van trobar al matí, amb símptomes d’hipotèrmia, però, segons els metges que la van atendre, “en bon estat”.
Un any després, el 2001, va iniciar la batalla judicial. Lenta, molt lenta. Va presentar una querella per la via penal, però la instrucció es va allargar perquè els dos treballadors imputats, a banda de l’estació, eren temporers i ja no es trobaven al país. Al final, se’ls va fer declarar via comissió rogatòria. La Batllia va celebrar dues vistes (desembre del 2010 i gener del 2011) i el 20 de gener dictava un aute on absolia un dels empleats i condemnava l’altre per una imprudència lleu. Prescrita perquè no es considerava greu, el que feia que no hi hagués lloc a responsabilitat penal.
La seva advocada va presentar llavors recurs. Tocava decidir al Tribunal de Corts. Es demanava més de 200.000 euros d’indemnització pels fets. Durant la vista va rebre també el suport del ministeri fiscal, que a l’igual que la lletrada considerava que la suposada imprudència dels treballadors havia posat en seriós risc la vida de la seva clienta i, per tant, s’havia de considerar greu. De res va servir perquè els magistrats van confirmar la decisió de la Batllia.
El futur, la via civil?
Per a la dona és el final d’un camí, però, si així ho vol, no de la seva lluita per ser compensada per aquella nit de malson. La sentència emesa ara fa uns dies pels magistrats del Tribunal de Corts apunta que encara té la possibilitat de recórrer-hi per la via civil. Començar de zero. A partir d’ara, i segons han indicat al Diari fonts properes al cas, té un termini d’un any per decidir si vol o no iniciar aquesta possibilitat. Si finalment es decideix a fer-ho, l’espera es farà, segurament, llarga, més que la d’aquella matinada uns metres per sobre del pla de les Pedres."
Tot va succeir el 19 de març. La dona es trobava desplaçant-se amb el telecadira del pla de les Pedres. La llei de Murphy va actuar amb totes les seves forces. Un incendi a les rodalies del Funicamp va desviar l’atenció de molts treballadors de les pistes, els responsables del giny no van veure que encara hi havia una persona utilitzant-lo i, a més, el seu marit es trobava de viatge i això va fer que ningú la trobés a faltar. Va passar la nit al ras, a més de 2.000 metres d’altura, amb temperatures de fins a vuit graus sota zero i neu. La van trobar al matí, amb símptomes d’hipotèrmia, però, segons els metges que la van atendre, “en bon estat”.
Un any després, el 2001, va iniciar la batalla judicial. Lenta, molt lenta. Va presentar una querella per la via penal, però la instrucció es va allargar perquè els dos treballadors imputats, a banda de l’estació, eren temporers i ja no es trobaven al país. Al final, se’ls va fer declarar via comissió rogatòria. La Batllia va celebrar dues vistes (desembre del 2010 i gener del 2011) i el 20 de gener dictava un aute on absolia un dels empleats i condemnava l’altre per una imprudència lleu. Prescrita perquè no es considerava greu, el que feia que no hi hagués lloc a responsabilitat penal.
La seva advocada va presentar llavors recurs. Tocava decidir al Tribunal de Corts. Es demanava més de 200.000 euros d’indemnització pels fets. Durant la vista va rebre també el suport del ministeri fiscal, que a l’igual que la lletrada considerava que la suposada imprudència dels treballadors havia posat en seriós risc la vida de la seva clienta i, per tant, s’havia de considerar greu. De res va servir perquè els magistrats van confirmar la decisió de la Batllia.
El futur, la via civil?
Per a la dona és el final d’un camí, però, si així ho vol, no de la seva lluita per ser compensada per aquella nit de malson. La sentència emesa ara fa uns dies pels magistrats del Tribunal de Corts apunta que encara té la possibilitat de recórrer-hi per la via civil. Començar de zero. A partir d’ara, i segons han indicat al Diari fonts properes al cas, té un termini d’un any per decidir si vol o no iniciar aquesta possibilitat. Si finalment es decideix a fer-ho, l’espera es farà, segurament, llarga, més que la d’aquella matinada uns metres per sobre del pla de les Pedres."
