ANDORRA LEAKS - Escàndols Injusticies Escroqueries Amiguismes: eusebi nomen

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris eusebi nomen. Mostrar tots els missatges

divendres, 16 de setembre del 2011

El país de les meravelloses corrupcions. Capítol 1 de ...

Del periòdicdandorra.ad:

El cònsol dels EUA a Barcelona vincula l'adéu de l'excap de Govern a les amenaces de Sarkozy

J. R. BAIGES / E. ORTS
ESCALDES-ENGORDANY

Va ser el 30 d'agost passat quan la pàgina web Wikileaks, famosa per les seves filtracions de documents oficials secrets, publicava novament un fil relacionat amb Andorra. En aquesta ocasió, l'anàlisi que feia el cònsol dels Estats Units a Barcelona de l'efecte a la política andorrana de les paraules pronunciades per Sarkozy el març del 2009. Ahir, alguns mitjans de comunicació, com Iberosphere.com, se'n feien ressò. En els documents, el cònsol vincula la retirada d'Albert Pintat de la cursa electoral a les amenaces de Sarkozy. El tema dels correus és clar: «Andorra: La pressió francesa porta Andorra a reduir el secret bancari, PM [primer ministre] a abondonar la cursa per a la reelecció».

El document narra la tensió que es va establir en les relacions entre Andorra i França a rel de les declaracions del copríncep francès, acusant el Principat de «danyar la seva credibilitat», d'impedir-lo participar «efectivament» a la cimera del G-20 a Londres –prevista per aquells dies i en la què els mandataris havien d'adoptar mesures per lluitar contra els paradisos fiscals–, i amenaçant d'abdicar del càrrec de copríncep. Amb aquestes declaracions, Sarkozy «no només sembla que agafi els andorrans amb la guàrdia baixa, sinó que capgira l'habitual tranquil món de la política andorrana», resen els documents enviats pel cònsol americà, «acostumat a anys de deliberació abans d'adoptar una legislació vital». I encara, en una altra part de l'anàlisi, el diplomàtic afirma que «les acusacions de Sarkozy van tenir un efecte esgarrifós en les eleccions parlamentàries previstes pel 26 d'abril», ja que el cap de Govern d'aleshores, de qui s'esperava que concorregués a les eleccions per buscar la reelecció, va abandonar la cursa a pocs dies de la convocatòria. L'anunci deixa el Partit Liberal (PLA) «lluitant per buscar un reemplaçament, i re-energitza el Partit Socialdemòcrata».

La versió de Pintat

L'excap de Govern, Albert Pintat, va reconèixer ahir que la seva decisió de no optar a la reelecció va ser motivada per les pressions franceses, però va insistir que ningú l'havia forçat a adoptar-la. En aquell moment va preferir centrar els seus esforços en solucionar les relacions amb França i fer avançar el país pel camí de la transparència fiscal, complint els compromisos adquirits per l'Estat amb ell com a cap de Govern.

Igualment, Pintat va recordar que justament el dia en què Sarkozy va fer aquelles manifestacions, que més d'un podria qualificar «d'incendiàries», una delegació andorrana estava negociant a París la sortida de la llista negra de paradisos fiscals.

***No es parla de tabac, de sucre,de medicaments/farmàcies/dorribo ... ?

http://diariandorra.ad/blocs/enomen/2011/09/13/solucions-de-despatx/

Solucions de despatx

Solemne discurs de Meritxell. El síndic fa una crida a la humilitat, l’austeritat i la contenció. En cap moment, parla de crear més valor, que és el camí que realment necessita An-dorra i que DA ni sap, ni deixa fer. A més, advoca pel sacrifici i la solidaritat dels qui més poden, seguint el clàssic discurs del centreesquerra andorrà que ara controla el nucli dur de DA. Una argúcia per legitimar un augment dels impostos sobre l’economia productiva i la implantació d’un impost sobre els salaris o IRPF. Qui són aquests que més poden? Els empresaris que estan traient diners de les seves butxaques per aguantar les empreses?

Accepto que el síndic vagi més enllà de la seva funció institucional i faci un discurs polític però, aleshores, li puc demanar coherència.

Parla dels que més poden. Entre tots, paguem al síndic 7.000 euros al mes amb tretze pagues. Les despeses de gratificació i CASS de Sindicatura pugen uns 270.000 euros l’any. Els 21 consellers de DA –síndic inclòs– reben més d’1.600.000,00 euros l’any entre sous i transferències al grup parlamentari. Fet que els col·loca clarament dins del grup dels que més poden. Estic totalment d’acord que rebin els recursos per treballar rigorosament. Sempre que ho facin. Quina feina han fet fins ara? Segons el web del Consell General, han tractat quatre esmenes fetes pels mateixos tècnics de Govern i han votat tres projectes de llei (blanqueig, urbanisme i horaris comercials) i un suplement de crèdit per a la seguretat social. No han fet cap proposició de llei. Cap pregunta a Govern, ni oral ni escrita. Cap demanda de documentació. Cap iniciativa de solucions. Segur que hi ha millors formes d’esmerçar 1.600.000,00 euros l’any.

Però, el que encara és més exasperant és escoltar el síndic demanant humilitat, austeritat i contenció als ciutadans, al mateix temps que es dedica a tirar parets del nou edifici del Consell per fer el seu despatx encara més ampli. I com que els mobles que s’ha trobat no assolien els seus requisits estètics, ha fet comprar nous mobles de luxe. Total, quasi 40.000 euros de caprici. Sense edicte ni res, saltant-se la llei de contractació pública. Però el síndic ho troba normal, com la millor Gauche Divine del Bocaccio dels anys 60. Els consellers? Callats. Els ciutadans? A pagar i a ser humils.

*** Menys mal que tenim un polític que no se les calla. Llástima que no va tornar a sortir elegit. Molestava masse en dir veritats en veu alta.

diumenge, 3 d’abril del 2011

La continuaciò del canvi

El bloc no és polític però com que al seva intenció és denunciar escàndols i (solucionar-los), denunciem el teatre muntat per 4 i més.

No és comprensible ni tolerable que un “grupet” de varies formacions (que han canviat de camisa) anomenat DA (Demòcrates per Andorra) es presenti a unes eleccions al parlament andorrà que ells mateixos amb el blocatge que han fet 2 anys durant han provocat.

La Constitució no parla d´anticipades però clar amb el bloqueig i sense pressupost difícilment un Govern pot gestionar un país.

La ètica del cap en funcions ha fet que avui Andorra decideixi qui ha de solucionar els problemes que tenim i tirar endavant.

El “grupet” format per els anomenats lliberals de sempre amb el mandat dels qui disposen de comptes bancaris bastant inflats ha posat al capdavant el candidat a cap de govern per defensar els seus interessos i que no els toquin.

Les diferències entre el PS i ells s´evidència amb la feina feta.

Uns (els lliberals) anaven de viatge de vacances a la Xina en acabar el mandat i el Govern PS de Jaume Bartumeu continua treballant i no signa ni cap contracte milionari ni obres faraòniques a corre-cuita.

El candidat ha fet una campanya intoxic-adora total i plena d´errades amb una manca de memòria important. Durant els dos anys passat els seus “colegas” han bloquejat tot lo que han volgut i ara explica que arreglarà el país.

Ha enganyat els ciutadans amb falses promeses.

El candidat d´APC, ja per començar va comentar que no ajudaria a Jaume Bartumeu mai.

També desprès de la guerra entre ell i els que signaven els xecs presenta el seu grup a la nacional i a la territorial diu que votarà DA.

Aquesta obra teatral per aconseguir una cadira és vergonyosa i ofensiva per els ciutadans.

Dels verts poca cosa a dir si no que aquesta Sra. no es mereix respecte ni vots després dels comentaris de fa 2 anys i esperem que no entri al Consell.

Aquesta nit, amb el vot intel·ligent dels ciutadans, coneixerem qui estarà al´edifici administratiu els propers 4 anys i que amb l´ajuda de tots tindrà que anar solucionat els problemes que patim.

dimecres, 26 de gener del 2011

Carta del Sr. Goya

Informar sobre el secret

Les darreres setmanes escolto i llegeixo amics, coneguts i adversaris que es queixen de la manca d’informació sobre l’acord monetari, i constato que realment la gent del carrer està molt poc informada. El xou irresponsable del 23-D amb les actuacions estel·lars de les vedets principals Eusebi Nomen i Joan Gabriel i el dotze actors secundaris va monopolitzar l’atenció mediàtica –aquesta era la pretensió dels dos capitostos– en detriment del tractament dels elements que va subministrar el cap de Govern durant la sessió.

A cap dels dos li interessava la divulgació del contingut de la intervenció de Jaume Bartumeu.

Per Gabriel, era important ocultar els antecedents de la qüestió que va explicar el líder de la majoria socialdemòcrata en la presentació del context històric, ja que era una clara demostració de l’opacitat dels governs liberals de Forné i Pintat sobre el ritme de les negociacions i sobre l’abast de l’acord monetari. Segurament, en legislatures passades hi va haver sectors socials que rebien millor informació sobre aquests extrems que la que van rebre els ciutadans i el Consell General. Així era com es feien les coses a l’època dels governs liberals: demanant permís als poders fàctics sobre el que calia fer o el que no s’havia de fer.

I és que des del primer moment de la petició de Forné i Minoves al Sr. Franco Frattini el 2003, era clar que el tema que s’havia de tractar no era únicament l’encunyament d’euros. L’adopció unilateral per part d’Andorra de la moneda única es va qüestionar des de l’inici de les converses per part dels negociadors de la UE. Als andorrans no se’ns va explicar mai, tampoc no sabrem –o potser sí– si Pintat va amagar també al seu grup parlamentari i al seu il·lustríssim síndic Gabriel el desenvolupament de les converses. Forné i Pintat van ocultar a la ciutadania totes les cartes en el millor estil dels tafurs del Mississipí. El 23-D, Gabriel es va superar amb la seva escapada per sepultar el resum cronològic de les negociacions, converses i correspondències que el cap de Govern va trametre als consellers generals.

Encara que coincident amb la tàctica fugitiva de Gabriel, l’objectiu de Nomen, coautor de l’escapada, no era de tapar el passat. Amb el seu gest escandalós Nomen pretenia boicotejar el futur dels andorrans, soterrar les explicacions que havia fet Bartumeu sobre tot el que Andorra pot guanyar si signa un acord monetari; uns arguments sobre l’impuls que rebrà l’economia andorrana a mitjà termini si el nostre país assumeix la legislació bancària i financera de la UE. En la seva compareixença, el cap de Govern ho resumia així: “Si volem acostar Andorra al mercat interior europeu s’hauran d’implementar les directives financeres de la Unió Europea.”

Fa pocs dies pujava al meu mur del Facebook un document informatiu del Tresor Públic d’Espanya sobre el SEPA (Single Euro Payments Area). Vint-i-cinc minuts després un amic em demanava: “I per què tot això no s’explica clarament a la població? Quanta gent a Andorra sap què és el SEPA?” La veritat és que jo no tinc ni idea de dret comunitari europeu, tampoc no sé com funcionen els sistemes de pagaments internacionals. Sé –més ben dit, pateixo– de comissions exagerades dels bancs i retards incomprensibles en els moviments que faig amb països de la Unió i de fora de la Unió. Sé de les dificultats de les administracions dels països de la UE per fer pagaments directes als comptes de la meva empresa en les entitats del país. Poca cosa més sé. També ignoro quanta gent sap el què és el SEPA. Estic segur que entre els pocs (?) que ho saben hi ha molts directius bancaris, que no informen els seus clients andorrans dels perjudicis que suposarà que Andorra no sigui un dels 32 països de l’àrea SEPA, en la qual els pagaments electrònics nacionals seran reemplaçats progressivament pels instruments de pagament harmonitzats SEPA. També sé que Islàndia, Liechtenstein, Noruega, Suïssa i Mònaco són els països extracomunitaris que ja són a l’àrea SEPA i que, per tant, ja han transposat la directiva 2007/64/CE o han adoptat mesures equivalents.

El projecte d’acord monetari entre la Unió Europea i el Principat d’Andorra (v5.2 del 28/4/2010), document inclòs en el dossier que el Govern va trametre als consellers generals el 22 de desembre, cita en el seu annex no menys de 36 directives, reglaments, recomanacions, comunicacions, etcètera, que hauran de servir de base perquè els propers 5 anys el Consell General voti unes lleis que harmonitzin –en part– el nostre sistema financer al vigent a la Unió Europea i, també, a països com Suïssa i Liechtenstein, que sovint es posen com a model a seguir per Andorra.

Tanmateix, he arribat a la conclusió que quan columnistes, agitadors i aspirants a liderar les noves sigles dels vells clans es queixen de la manca d’informació, no es refereixen ni al text de l’acord, ni a les directives europees, ni a la SEPA, ni a la legalitat de l’ús de l’euro; el que més els importa és que el Govern els informi sobre el secret bancari o, més ben dit, sobre com quedarà el secret bancari després de la signatura de l’acord.

A mi, i em consta que també a uns amplis sectors empresarials d’Andorra, m’interessaria tenir informació sobre quina part dels recursos gestionats pels bancs andorrans (30.000 milions d’euros) correspon a inversors no residents. Així podria estimar, amb dades objectives, quina contracció dels préstecs i crèdits de la banca andorrana (ara uns 6.500 milions d’euros) podem témer en cas d’una reacció de pànic dels inversors no residents. Però aquesta dada –la part de recursos de procedència estrangera– no està a l’abast ni del Govern, ni de l’INAF… és el secret d’un país en el qual –sembla que– tots exigim transparència.