By Toni Solanelles Mollar i les seves fonts
http://diariandorra.ad/blocs/tsolanelles/2014/08/21/pujolandia-o-la-teoria-del-col%C2%B7lapse/
‘Pujolandia’ o la teoria del col·lapse
Ni a Queralbs -ni a Urús ni a Bolvir de Cerdanya o la Tor de
Querol- ni a Andorra no s’hi viu l’agost més calent. Climàticament
parlant, és clar. La temperatura política i financera és molt més
elevada. El cas Pujol no és sols la serpent informativa de
l’estiu. És una bomba de rellotgeria que ha esclatat, almenys
parcialment. Però l’ona expansiva, la metralla que l’acompanya, encara
no se sap fins on pot arribar. Controlar els efectes és el repte. I
l’objectiu de les múltiples reunions que hi ha aquí i allà. De les
trobades polítiques i els assessoraments jurídics. De les converses, de
les demandes d’informació, dels informes i de les querelles. Pujol i el
seu entorn -i ja veurem fins on arriba l’entorn i qui n’acaba formant
part- miren de guanyar temps al temps. Intentar recuperar el domini d’un
procés -no pas sobiranista- que avança a marxes forçades. El judici de
la ciutadania ja està fet. Però encara pot anar a pitjor. Sobretot si el
judici jurídic li estreny amb més força la soga al voltant del coll.
Interposar una querella al Principat, encara que sigui contra bancs
andorrans, és procurar una aliança amb foc amic. En el més innocent dels
casos, cercar una compensació que li asseguri el sufragament d’una
eventual regularització fiscal. Però, de ben segur, l’acció penal contra
persona desconeguda per vulneració del secret bancari pretén fer un tap
judicial. Generar un bloqueig. I amb la trava limitar l’esmentada ona
expansiva a l’herència reconeguda. I a l’evasió fiscal d’aquells quatre o
cinc milions d’euros que ja han transcendit. I que no es furgui més.
Com a mínim, amb proves jurídicament vàlides.
Sant Fermí no prova als Pujol. Un 7 de juliol, del 2010, Victoria
Álvarez es va citar amb Alícia Sánchez-Camacho al restaurant La Camarga.
Sí, el famós dinar enregistrat per una gravadora dipositada dins una
florera per detectius de l’agència Método 3. Un altre 7 de juliol, de
quatre anys després, el diari madrileny El Mundo acreditava periodísticament l’existència de dipòsits pujolians
fora de les fronteres espanyoles. Allí, l’evasió fiscal és delicte.
Aquí, al Principat, en principi i pròpiament dit no és punible. Però
aquella informació va destapar del tot la caixa dels trons. Va ser la
punta de llança visible d’una guerra soterrània que s’estava coent des
de feia temps i a foc lent en les clavegueres polítiques i policíaques
de l’Estat veí del sud. Si d’ençà de la dècada del 1980 havia existit
alguna mena de pacte -un més de Pujol amb Espanya-, la fal·lera
independentista catalana l’havia fet miques. L’independentisme
quadribarrat i Victoria Álvarez. Avui Jordi Pujol Ferrusola, l’hereu
assenyalat com el gestor de l’herència de l’avi Florenci, deu maleir
aquell viatge on va conèixer la qui durant dos anys llargs, entre el
2006 i el 2009, va ser la seva parella. La seva amant o el que vulgui
que fos. “Álvarez, que es va sentir traïda per Jordi Pujol perquè no la
va complaure en allò material durant la seva relació, va començar a
‘explicar a tot aquell qui la volgués escoltar’ la seva relació amb el
primogènit de l’expresident de la Generalitat.” Ho explica el director
de l’esmentada agència de detectius, Francisco Marco, al llibre El Método. Confidencial.
Marco, detingut arran de la conversa espiada i alliberat en part del
seu secret professional, dóna força detalls d’una moguda on es fonamenta
avui el neguit, la tensió, que es viuen en múltiples despatxos de
jutges, de fiscals i de policies, d’advocats, de polítics i de banquers
que es mouen a cavall de Madrid, de Barcelona i d’Andorra la Vella (i
Escaldes).
El 7 de juliol d’ara fa quatre anys Victoria Álvarez es va esplaiar
tot dinant amb Sánchez-Camacho. L’exnòvia del gran dels Pujol va arribar
a la dirigent popular catalana a través d’un altre representant del PP,
Jorge Moragas. La política del bótox i els retocs estètics
contactaria amb Método 3 per via d’un dirigent dels socialistes catalans
que formalment va ser qui va encarregar la gravació. La pinça soterrada
popularsocialista pretenia frenar l’auge que ja s’intuïa del
nacionalisme de CiU. Matar el pare podria suposar escapçar tota la
família convergent, deurien pensar Alícia i el seu amic del PSC el nom
del qual Marco no revela. I això que de noms en dóna. I molts.
L’existència de la conversa de La Camarga -i els “entre sis i deu
viatges, més o menys” que Pujol Ferrusola va fer a Andorra segons la
seva exparella carregat de feixos de bitllets- es comença a rumorejar
entre la policia espanyola el desembre del 2011. I a partir d’allí els
serveis secrets espanyols es freguen les mans. El director de Método 3
explica com un element cabdal la trobada que va mantenir l’empresari
Javier de la Rosa amb un suposat advocat de nom Manuel Pérez Villar el
10 de novembre del 2012. De la Rosa tenia comptes pendents amb els Pujol
i es va despatxar a gust amb la intermediació d’un diputat del PP
(Javier Basso) davant un home que segons Marco resultaria ser un
expolicia i ara espia a càrrec dels fons reservats espanyols (José
Manuel Villarejo Pérez) a qui atribueix l’autoria de l’informe de la
unitat policial espanyola de delictes econòmics i fiscals, la UDEF, que
va transcendir just a tocar unes eleccions autonòmiques catalanes. I
després d’això més notes de la UDEF. I declaracions, policíaques i
judicials, de Victoria Álvarez. I les primeres aparicions del jutge de
l’Audiència Pablo Ruz. I el terrabastall mediàtic que arriba fins ara.
Fins al juliol. Es documenten unes transferències bancàries de diversos
components de la família pal de paller de la Catalunya
postconstitucional. Els Pujol tenen diners a Andorra. Queda clar.
Confessions, renúncies a títols honorífics, retorns de medalles. Un
estiu distret. Això sí que toca.
De Pujolandia avui per avui n’aterren al Principat quatre
grans fronts. Un d’administratiu i tres de judicials. D’una banda, la
demanda d’informació fiscal en virtut del conveni d’intercanvi de dades
entre els governs espanyol i andorrà. De l’altra, la querella
interposada formalment per Jordi Pujol Ferrusola per la presumpta
revelació del secret bancari i les dues comissions rogatòries
internacionals (CRI) en el marc de les quals l’Audiència nacional
espanyola i un jutjat d’instrucció de Barcelona demanen informació
diversa sobre el clan pujolià. Embolica que fa fort. Quatre
àrdues batalles per a una immensa guerra. Pujol ha estat l’espill on
durant molt temps s’ha emmirallat tot un país, una nació o una comunitat
autònoma en funció de la ideologia, creença, simpatia o allò que es
vulgui. El mirall s’ha trencat. El poble ja ha fet el seu judici. Com a
mínim, ha emès una primera sentència. Però una cosa són les suposicions
per molt ben fonamentades que estiguin i l’altra, els fets provats. O
millor encara en aquest cas: les proves realment i legalment provades. I
aquí és on entra l’estratègia dels Pujol-Ferrusola. Que el ciutadà ras
consideri que és de riure que el delinqüent (presumpte, sempre
presumpte) es queixi de qui l’ha delatat, no vol dir que els tribunals
ja hagin condemnat. Ni de bon tros. N’hi ha per dies. Uns quants.
Setmanes i mesos sencers. De fet, la música ja fa dies que sona. Sols
que ara ha agafat més volada. I l’exmolt honorable i la seva tropa
entren en combat. Suposo que sabedors que qualsevol plet judicial és com
un partit de tennis. Saps com i quan comença. Però mai saps com i quan
acabarà. I en aquest matx molt en temo que Pujol té les de perdre. La
victòria màxima a què pot aspirar és que no es pugui demostrar res més
que no sigui la suposada herència de l’avi Florenci que la Marta i la
canalla ja han regularitzat. Vaja, que sigui allò que la banca andorrana
hauria dit al cap de Govern, Toni Martí: els Pujol, a Andorra, només hi
tenen entre quatre i cinc milions d’euros. Els Pujol. I els eventuals
fiduciaris? I els testaferros? I societats que pengin de societats i de
més societats i de més societats encara? Terreny enfangat! Espinós. Però
aquest és el terreny de joc. I les batalles, la guerra, posen a prova
moltes màquines. Molta musculatura. La relació
Espanya-Catalunya-Andorra. El procés sobiranista català. Els límits de
la política i la seva decadència, la seva pèrdua de credibilitat. El
sistema bancari del Principat. La independència judicial en general i
l’autonomia i força de la judicatura andorrana en particular.
L’escrupolós respecte a la cooperació internacional i els convenis
signats. Però, també, el respecte escrupolós a l’existència, en el
partit, de, com a mínim, dos ordenaments jurídics diferents. Sobirans.
La querella contra persona desconeguda
Són molts els interessos en joc i moltes les jugades que queden per viure. L’estratègia pot esdevenir fonamental. Es pot voler esperar, mirar de defensar-se i aprofitar algun contraatac o, des del principi, voler agafar el comandament del partit. De la batalla. Apostaria perquè els Pujol han triat aquesta segona opció. La querella per la presumpta revelació de secrets bancaris en seria el buc insígnia. I l’arma primera per mirar de fer prevaldre la llei de l’embut: que no passi res. Tot parat. Tot blocat. He llegit que la querella contra persona desconeguda arriba ara i no abans perquè la família de les famílies catalanes esperava l’actuació de la fiscalia. És a dir, del ministeri públic andorrà. La revelació dels secrets bancaris està tipificada al Principat en virtut del codi penal i de les lleis sectorials bancàries. I pot resultar suposadament evident que algú ha xerrat més enllà del que no era punible. Sigui qui sigui. Perquè mitjans de comunicació espanyols hi han posat, per ara, com a mínim dos noms. I les investigacions internes de Banca Privada d’Andorra (BPA), l’entitat on almenys al darrer moment del procés herencial hi havia els diners pujolians, n’apunten encara a un tercer. Però em sembla demagògic o com a mínim una mena d’excusa barata -de cap de les maneres vull atribuir-ho a desconeixement de la manera de fer andorrana per part dels assessors de Pujol- que es pretengués esperar una acció d’ofici de l’acusació pública del Principat. La fiscalia no actua mai d’ofici en aquest país. O gairebé mai. Encara recordo quan enmig d’una vista oral, i a preguntes del representant del ministeri fiscal, un empresari andorrà de la construcció va explicar com si fos el més normal del món que pagava comissions al gerent d’una residència finançada amb diners de l’Estat perquè així li anés donant obres. I que portava una doble comptabilitat on anava anotant totes aquestes almoines. A aquell gerent i a molts d’altres. Això està penat, a Andorra. El fiscal de torn li ho va recordar a l’empresari. I tal dia farà un any. Ni unes simples diligències, no es van obrir. ¿Com podien esperar els Pujol, doncs, que la fiscalia actués d’ofici contra els bancs del país pal de paller de l’economia a raó d’un 16% si no més del PIB?
Són molts els interessos en joc i moltes les jugades que queden per viure. L’estratègia pot esdevenir fonamental. Es pot voler esperar, mirar de defensar-se i aprofitar algun contraatac o, des del principi, voler agafar el comandament del partit. De la batalla. Apostaria perquè els Pujol han triat aquesta segona opció. La querella per la presumpta revelació de secrets bancaris en seria el buc insígnia. I l’arma primera per mirar de fer prevaldre la llei de l’embut: que no passi res. Tot parat. Tot blocat. He llegit que la querella contra persona desconeguda arriba ara i no abans perquè la família de les famílies catalanes esperava l’actuació de la fiscalia. És a dir, del ministeri públic andorrà. La revelació dels secrets bancaris està tipificada al Principat en virtut del codi penal i de les lleis sectorials bancàries. I pot resultar suposadament evident que algú ha xerrat més enllà del que no era punible. Sigui qui sigui. Perquè mitjans de comunicació espanyols hi han posat, per ara, com a mínim dos noms. I les investigacions internes de Banca Privada d’Andorra (BPA), l’entitat on almenys al darrer moment del procés herencial hi havia els diners pujolians, n’apunten encara a un tercer. Però em sembla demagògic o com a mínim una mena d’excusa barata -de cap de les maneres vull atribuir-ho a desconeixement de la manera de fer andorrana per part dels assessors de Pujol- que es pretengués esperar una acció d’ofici de l’acusació pública del Principat. La fiscalia no actua mai d’ofici en aquest país. O gairebé mai. Encara recordo quan enmig d’una vista oral, i a preguntes del representant del ministeri fiscal, un empresari andorrà de la construcció va explicar com si fos el més normal del món que pagava comissions al gerent d’una residència finançada amb diners de l’Estat perquè així li anés donant obres. I que portava una doble comptabilitat on anava anotant totes aquestes almoines. A aquell gerent i a molts d’altres. Això està penat, a Andorra. El fiscal de torn li ho va recordar a l’empresari. I tal dia farà un any. Ni unes simples diligències, no es van obrir. ¿Com podien esperar els Pujol, doncs, que la fiscalia actués d’ofici contra els bancs del país pal de paller de l’economia a raó d’un 16% si no més del PIB?
Ja hi ha la querella en marxa. Com que el primogènit dels Pujol -curiós, en la informació d’El Mundo
del passat 7 de juliol no s’hi documenta cap operació de Jordi júnior-
no sap qui és qui ha explicat el que no hauria, l’acció penal es
formalitza usant un eufemisme admès processalment: contra persona
desconeguda. Les querelles s’han de dirigir contra una persona física. O
diverses. Així, si s’hagués volgut anar contra una entitat bancària
directament, s’hauria d’haver escrit el nom del seu representant legal.
Els integrants del consell d’administració, per exemple. Els bancs, en
aquest cas BPA i Andbank perquè la família afectada considera que
l’enraonador o havia treballat a una entitat o a l’altra, o millor
encara a totes dues, són responsables civils subsidiaris del fet. És a
dir, no haurien tingut prou cura alhora de custodiar la documentació que
l’entitat com a tal tenia i tenen una part de la culpa. Vaja, que els
tocaria pagar un tros o tota la indemnització que eventualment es fixi
en una hipotètica sentència condemnatòria però no serien mai els
responsables directes de la vulneració suposada. Contràriament a
l’ordenament jurídic espanyol, per exemple, a Andorra no es pot
condemnar penalment les persones jurídiques. Les empreses. Els bancs, en
aquest cas. Però el codi penal del Principat sí que estableix en el seu
títol tercer quines poden ser les conseqüències accessòries davant de
la comissió de certs delictes. I aquestes conseqüències accessòries es
fixen, també, per a les persones jurídiques. I no són gens banals. Si
una eventual sentència condemnatòria explicités que l’empresa, el banc,
no va ser prou diligent en la custòdia dels documents revelats, es
podria establir la responsabilitat in vigilando de la societat.
I seria d’aplicació l’article 71 del codi penal andorrà. En faig un
copiar i enganxar, no fos el cas que algú em pogués acusar d’interpretar
el que no és. El precepte en qüestió diu això: “Article 71. Altres
conseqüències. 1. El tribunal pot imposar raonadament, en el moment de
dictar sentència condemnatòria o en els altres supòsits previstos al
Codi de procediment penal, les mesures següents: a) Dissolució de la
societat, l’associació o la fundació. b) Suspensió de les activitats de
la societat, l’associació o la fundació per un termini màxim de sis
anys. c) Tancament de l’empresa, dels seus locals o establiments, amb
caràcter temporal o definitiu. d) Nomenament d’administració judicial de
l’empresa o la societat. e) Publicació de la sentència. Les despeses de
publicació van, en aquest cas, a càrrec del condemnat. f) Privació del
dret de la persona física o jurídica de contractar amb les
administracions públiques. 2. L’adopció de les mesures esmentades als
apartats a), b) i c) anteriors requereix la intervenció com a part en el
procés, amb els mateixos drets reconeguts per la llei al responsable
civil, del representant legal de la persona jurídica, o de la persona
que designin els seus òrgans competents, a partir del moment en què es
dicti aute de processament.” El codi és prou clar. I les mesures, de
fer-se efectives, no serien gens barates.
D’entrar en un procés negociat, la interposició de la querella podria
servir per forçar les entitats a compensar els querellants. A fer-se
càrrec, per exemple, del cost de la regularització dels diners evadits.
Però de ben poc serveix a aquestes alçades. Tampoc crec que en el fons
als Pujol els importi massa saber qui ha xerrat de més. No. El que aquí
compta, al meu modest entendre, és que els tribunals andorrans acabin
determinant un responsable de la vulneració del secret bancari perquè
d’aquesta manera s’estableixi que aquest delicte ha existit. Si això és
així serà tant com dir que aquells assentaments bancaris revelats pel
diari El Mundo es van conèixer a partir de la comissió d’un
delicte. Per tant, és una prova il·legal. Il·lícita. O com s’expressa en
el vocabulari jurídic: és el fruit de l’arbre enverinat. I qualsevol
altre element que pengi d’aquell arbre s’enverina també i, en
conseqüència, esdevé il·legal. De fet, el jutge Pablo Ruz motiva la seva
demanda d’informació a les autoritats judicials andorranes no pas per
aquella prova documental evident. De ben segur té clar que és il·lícita.
Ruz es dirigeix a Andorra, diu, després de saber que ha estat el propi
Jordi Pujol pare que ha confessat tenir diners a l’estranger. I és clar,
si l’evasor xerra, el jutge demana. Ja hi tornaré, a la comissió
rogatòria de Ruz.
Tenim, doncs, un primer fre. Confirmar que la prova de càrrec
documentalment més important, o la que ha destapat en definitiva la
caixa dels trons, és il·lícita. Tot el que es vulgui saber perquè s’ha
sabut allò cau en un pou sense fons. Fora. Evidentment que amb tot es va
guanyant temps. I una manera de vèncer temps al temps (no es pot obviar
que l’Audiència nacional espanyola té convocat Jordi Pujol Ferrusola i
la seva exdona Mercè Gironès per al 15 de setembre, per prendre’ls
declaració com a imputats en l’afer), un cop s’admeti formalment a
tràmit la querella, és fer valdre el que tècnicament s’anomena la
prejudicialitat penal. És a dir, que la resolució d’una acció penal
sigui preferent a qualsevol altra acció que hi tingui un lligam directe i
elements de la primera siguin indispensables perquè avanci o hagi
avançat la segona. Curt i ras: els Pujol al·legaran la prejudicialitat
penal davant la demanda d’informació administrativa de l’Agència
Tributària espanyola. O sia: “Senyor Govern d’Andorra vostè no doni res
als espanyols perquè la seva Batllia està investigant una causa penal
sobre un afer que hi té relació intimíssima i fins que no es resolgui la
causa penal aquesta té preferència a la mera informació administrativa,
tributària i fiscal. Així que senyor Govern d’Andorra vostè quietet.”
Ja en tenim, crec, una altra al sac en aquest joc dels disbarats.
Aquesta mena d’embolica que fa fort. De campi qui pugui. De col·lapse.
Jurídicament legal. Que tothom té dret a defensar-se. I arribarà el 15
de setembre esmentat i amb una mica de sort Espanya-una-gran-i-lliure no
tindrà ni una dada nova d’Andorra. I això que no es pot negar que el
procediment està anant a marxes forçades. Fa dies que les comissions
rogatòries cursades a Madrid i a Barcelona ja estan a la seu judicial
andorrana. Ho sé: la capital espanyola i la catalana tampoc no són tan
lluny. I no s’ha saltat cap pas. Ara, els terminis s’han escurçat el que
s’han dilatat, n’estic segur, en la immensa majoria de CRI que arriben
al Principat. I tinguin clar que n’arriben. I que Andorra n’envia.
També. I moltes. En proporció al que som, és clar.
La demanda d’informació fiscal
M’accelero i me’n vaig cap a les CRI. Però m’hauran de permetre que abans m’aturi unes línies a la demanda d’informació tramitada per l’Agència Tributària espanyola. És un dels fronts dels que els parlava. La batalla administrativa i purament fiscal, en aquest cas. Aquella sobre la qual es pot mirar de fer prevaldre la prejudicialitat penal de la querella per la presumpta revelació del secret bancari. La petició es formalitza sota l’aixopluc de la Llei 3/2009, d’intercanvi d’informació en matèria fiscal amb sol·licitud prèvia, que el Consell General va aprovar el setembre d’aquell any després dels reiterats cops de peu protagonitzats pel Copríncep Nicolas Sarkozy. Bé, de la llei i de l’acord bilateral amb Espanya que va entrar en vigor l’estiu del 2010, més o menys. Hi ha hagut unes quantes demandes, d’ençà de llavors. Potser menys de les que es preveien en un inici. Però es compten per algunes desenes. És clar, però, que la que portava el cognom Pujol remarcat en retolador de fluor ha tingut una altra (i alta) rellevància. Espanya, l’administració tributària no pas la judicial, la va tramitar a mitjan mes de maig, segons la premsa del país veí. El Govern del Principat ha reconegut tenir-la i ha assegurat que se li ha donat o se li dóna el tracte que li pertoca. No ho dubto. Però vull pensar que si s’ha respost, res de molt sucós no s’ha lliurat. D’altra manera no tindria cap mena de sentit allò de buscar la demostració jurídica que tot es basa en una prova obtinguda il·legalment. Si l’administració andorrana hagués aportat ja documentació rellevant aquesta no tindria vincles amb la il·lícita. Jurídicament moriria la teoria del fruit de l’arbre enverinat i naixeria la teoria de la font independent. Tot quedaria solucionat per als interessos de l’administració fiscal i, si fos el cas, judicial espanyola. El maig es va rebre la demanda fiscal; el juny es va rebre la suposada visita d’amagatotis d’agents de la UDEF o similars; i el juliol, i això és de domini públic, va ser en visita institucional al Principat el fiscal general del Regne d’Espanya, Eduardo Torres Dulce. Calia signar un seguit de convenis en matèria de cooperació internacional. Però ja se sap que en aquestes trobades es parla de tot menys del que toca. Del que toca segons l’ordre del dia oficial, és clar.
M’accelero i me’n vaig cap a les CRI. Però m’hauran de permetre que abans m’aturi unes línies a la demanda d’informació tramitada per l’Agència Tributària espanyola. És un dels fronts dels que els parlava. La batalla administrativa i purament fiscal, en aquest cas. Aquella sobre la qual es pot mirar de fer prevaldre la prejudicialitat penal de la querella per la presumpta revelació del secret bancari. La petició es formalitza sota l’aixopluc de la Llei 3/2009, d’intercanvi d’informació en matèria fiscal amb sol·licitud prèvia, que el Consell General va aprovar el setembre d’aquell any després dels reiterats cops de peu protagonitzats pel Copríncep Nicolas Sarkozy. Bé, de la llei i de l’acord bilateral amb Espanya que va entrar en vigor l’estiu del 2010, més o menys. Hi ha hagut unes quantes demandes, d’ençà de llavors. Potser menys de les que es preveien en un inici. Però es compten per algunes desenes. És clar, però, que la que portava el cognom Pujol remarcat en retolador de fluor ha tingut una altra (i alta) rellevància. Espanya, l’administració tributària no pas la judicial, la va tramitar a mitjan mes de maig, segons la premsa del país veí. El Govern del Principat ha reconegut tenir-la i ha assegurat que se li ha donat o se li dóna el tracte que li pertoca. No ho dubto. Però vull pensar que si s’ha respost, res de molt sucós no s’ha lliurat. D’altra manera no tindria cap mena de sentit allò de buscar la demostració jurídica que tot es basa en una prova obtinguda il·legalment. Si l’administració andorrana hagués aportat ja documentació rellevant aquesta no tindria vincles amb la il·lícita. Jurídicament moriria la teoria del fruit de l’arbre enverinat i naixeria la teoria de la font independent. Tot quedaria solucionat per als interessos de l’administració fiscal i, si fos el cas, judicial espanyola. El maig es va rebre la demanda fiscal; el juny es va rebre la suposada visita d’amagatotis d’agents de la UDEF o similars; i el juliol, i això és de domini públic, va ser en visita institucional al Principat el fiscal general del Regne d’Espanya, Eduardo Torres Dulce. Calia signar un seguit de convenis en matèria de cooperació internacional. Però ja se sap que en aquestes trobades es parla de tot menys del que toca. Del que toca segons l’ordre del dia oficial, és clar.
Una casual casualitat em porta ara a recordar un canvi legislatiu
d’aquells que a vegades passen per alt i en el qual, ves per on, ara
m’encallo. Reitero que és una simple casualitat malgrat que no sé acabar
de veure si ho escric amb fina ironia o no. El fet, però, és
irrefutable. Un mes fa o no fa després que Espanya sol·licités
informació fiscal dels Pujol, el Govern tramitava i el Consell General
aprovava per la via d’urgència -allò, pim pam, vist i no vist en una
sessió que només va servir per a això i per acordar un nou increment de
la taxa sobre els preus del tabac- una modificació de la citada llei
d’intercanvi d’informació fiscal. Un canvi que celebro perquè reforça
les garanties i el dret a la defensa. Mirin, jo els l’explico i vostès
facin-ne la lectura que vulguin. En essència, la modificació introduïda,
si no la única una de les poquíssimes variacions que s’han fet al text
del 2009, suposa que a partir d’ara es podrà informar l’afectat (o sia,
la persona de qui el seu país o el país que sia demani informació) que
hi ha una petició sobre ell. Hi ha molts elements que no se li
comunicaran i altres que seran estrictament secrets. Però sabrà que se
l’investiga i, encara més important, podrà dir-hi la seva. Formalitzar
la seva oposició, que es diu tècnicament. O sia, des del 2010, per
fer-ho en xifres rodones, s’ha demanat informació de desenes de persones
sense que no n’hagin sabut res de res ni hagin pogut badar boca fins
que s’han trobat la sanció al damunt. A corre-cuita, el 26 de juny la
cambra parlamentària va introduir canvis a la llei. Ara ja es pot dir a
l’investigat que se l’investiga. En determinades situacions i de
determinada manera. Però és que fins ara, res de res. Celebro el
reforçament del dret a la defensa, de veritat. L’Agència Tributària
espanyola havia demanat pels Pujol, s’assegura des del país veí, el 17
de maig. Ja els ho deia: exposaria el fet. Aquí queda. Per la
casualitat, ja preguntaré al Govern. I als grups parlamentaris. Els ho
asseguro.
Les comissions rogatòries
I arribo al tram final d’aquesta excessiva, perquè ja no és que sigui llarga, és excessiva, reflexió sobre Pujolandia. Les comissions rogatòries internacionals. Ja són aquí. Ràpid ràpid. Sense conèixer-ne el fons, si jo fos dels Pujol, ara mateix em faria més por la que ha tramitat el jutjat d’instrucció número 31 de Barcelona arran d’una querella d’això que s’anomena Manos Limpias (¿que tingui les mans netes, que tiri la primera pedra, deien, oi?) que no la que ha promogut el jutge Ruz, que sembla que té la banya fixada contra dos emblemes de Catalunya: Pujol i el Barça. Només falta que acusi la Moreneta de no ser Verge i s’haurà carregat la febre independentista per sempre més. Va, ara seriosament. L’Audiència nacional i el jutjat barceloní demanen més dades dels Pujol. Això ja no té valor administratiu o fiscal. És una acció judicial de caràcter penal. Per tant, aquí és impossible pràcticament pretendre voler fer prevaldre la preferència de la querella criminal. Aquí la clau és una altra. I hi entra en joc la independència i la valentia dels tribunals andorrans. Ruz demana dades sobre Pujol Ferrusola, Jordi; la seva exparella, Mercè Gironès; i mitja dotzena de societats en les quals figuren un o l’altra o tots dos en l’entramat de responsables i representants. Dades bancàries a BPA. I ja hem dit que el jutge madrileny advertia que demanava la informació atès que s’havia assabentat pels diaris que el pare Pujol havia reconegut tenir diners lluny de l’abast de les autoritats fiscals espanyoles. La demanda del jutjat de Barcelona és molt més extensa. Pretén conèixer dades dels nou membres de la família, de qualsevol hipotètic compte que hi hagi al Principat… És ampli. Si és ampli però concret no hauria de passar res. Si és tot molt genèric i divagant és poc aconsellable. Però tot plegat haurà de passar el filtre de la Batllia. De dues batlles instructores que al seu torn ja han rebut sengles escrits d’oposició de la família cap i casal de Catalunya. Són al·legacions. Tocs d’atenció, explicacions dirigides al jutge andorrà perquè, si escau, les tingui en compte. Perquè seran les batlles (i si cal, en segona instància el Tribunal de Corts presidit pel català i instructor del cas Palau Josep Maria Pijuan) les que decidiran si es dóna curs a les demandes dels dos jutjats espanyols. I si s’exigeix als bancs o a l’organisme o entitat que escaigui que aportin la informació. Tota, una part o res de res.
I arribo al tram final d’aquesta excessiva, perquè ja no és que sigui llarga, és excessiva, reflexió sobre Pujolandia. Les comissions rogatòries internacionals. Ja són aquí. Ràpid ràpid. Sense conèixer-ne el fons, si jo fos dels Pujol, ara mateix em faria més por la que ha tramitat el jutjat d’instrucció número 31 de Barcelona arran d’una querella d’això que s’anomena Manos Limpias (¿que tingui les mans netes, que tiri la primera pedra, deien, oi?) que no la que ha promogut el jutge Ruz, que sembla que té la banya fixada contra dos emblemes de Catalunya: Pujol i el Barça. Només falta que acusi la Moreneta de no ser Verge i s’haurà carregat la febre independentista per sempre més. Va, ara seriosament. L’Audiència nacional i el jutjat barceloní demanen més dades dels Pujol. Això ja no té valor administratiu o fiscal. És una acció judicial de caràcter penal. Per tant, aquí és impossible pràcticament pretendre voler fer prevaldre la preferència de la querella criminal. Aquí la clau és una altra. I hi entra en joc la independència i la valentia dels tribunals andorrans. Ruz demana dades sobre Pujol Ferrusola, Jordi; la seva exparella, Mercè Gironès; i mitja dotzena de societats en les quals figuren un o l’altra o tots dos en l’entramat de responsables i representants. Dades bancàries a BPA. I ja hem dit que el jutge madrileny advertia que demanava la informació atès que s’havia assabentat pels diaris que el pare Pujol havia reconegut tenir diners lluny de l’abast de les autoritats fiscals espanyoles. La demanda del jutjat de Barcelona és molt més extensa. Pretén conèixer dades dels nou membres de la família, de qualsevol hipotètic compte que hi hagi al Principat… És ampli. Si és ampli però concret no hauria de passar res. Si és tot molt genèric i divagant és poc aconsellable. Però tot plegat haurà de passar el filtre de la Batllia. De dues batlles instructores que al seu torn ja han rebut sengles escrits d’oposició de la família cap i casal de Catalunya. Són al·legacions. Tocs d’atenció, explicacions dirigides al jutge andorrà perquè, si escau, les tingui en compte. Perquè seran les batlles (i si cal, en segona instància el Tribunal de Corts presidit pel català i instructor del cas Palau Josep Maria Pijuan) les que decidiran si es dóna curs a les demandes dels dos jutjats espanyols. I si s’exigeix als bancs o a l’organisme o entitat que escaigui que aportin la informació. Tota, una part o res de res.
I en aquest cas un element que és clau s’anomena doble incriminació.
El jutge espanyol ha d’argumentar per què vol la informació que demana.
És a dir, quin delicte suposadament ha comès la persona, la societat o
qui vulgui que presumptament hagi estat autor d’un fet delictiu. I als
dos jutges espanyols no els val al·legar només el delicte fiscal. No.
Perquè, en principi, és necessari que s’atribueixi a l’infractor un
delicte que ho sigui -que no vol dir que l’hagi perpetrat en els dos
llocs, és evident- tant segons l’ordenament jurídic espanyol com en el
cas de la legislació andorrana. I el codi penal del Principat no fixa
que el delicte fiscal sigui punible. Només hi ha una escletxa vinculada a
la denominada fiscalitat a l’estalvi on caldrà veure si es pot colar
alguna cosa. Tampoc no és punible el blanqueig de capitals si aquests no
procedeixen d’una activitat il·lícita. Cert, seran les batlles les qui
sota la normativa andorrana i la seva interpretació que no deixa de ser
subjectiva avaluaran i decidiran. Però si tot gira entorn només al
delicte fiscal aquest serà un argument de pes a favor dels Pujol i els
facilitarà a les instructores del Principat no donar lloc a les demandes
espanyoles. Cap al calaix. Per tant, en la seva fonamentació jurídica,
Ruz i el titular del jutjat d’instrucció 31 de Barcelona hauran fet bé
d’assegurar-se d’imputar a aquells de qui en vulguin la informació la
comissió presumpta d’algun delicte que sí que ho sigui al Principat: el
suborn, la prevaricació, el tràfic d’influències… És a dir, hauran de
justificar mínimament (i què vol dir mínimament? Ai, noi!) que se
sospita que hi ha al Principat diners evadits (això és delicte a
Espanya, no a Andorra, ho reitero) i que s’havien obtingut a partir de
pràctiques presumptament delictives. És evident que no es pot exigir
l’existència de delictes provats. Però els indicis han de ser raonables.
Mínimament consistents. Raonables, mínimament, consistents… tot molt
subjectiu. Prou subjectiu com perquè posin a prova la credibilitat,
independència i valentia del sistema judicial andorrà alhora que
esdevenen muralla, o no, del sistema bancari. I dels Pujol, que en
aquest cas els interessa que les CRI, les comissions rogatòries
internacionals, acabin a l’atur.
I si no n’hi ha prou amb l’intent de provar que no hi ha la doble
incriminació, encara podran esperar que hi hagi maregassa de fons.
Guerra de guerrilles. Batussa en tota regla entre jutges andorrans i
espanyols. Com? Un exemple. I torno a la querella per presumpta
revelació de secrets bancaris, que donarà joc. La revelació
presumptament il·legal ha transcendit a través d’un mitjà de comunicació
espanyol. Caldrà investigar. Andorra també enviarà, o pot enviar, vaja,
una comissió rogatòria a Espanya demanant a les autoritats judicials
espanyoles que duguin a terme determinades accions davant El Mundo.
O sol·licitar autorització perquè un jutge del país es traslladi a
Madrid per interrogar el director d’aquell diari, per exemple. O
reclamar que es contacti amb la UDEF i justifiqui d’on van sortir
determinades informacions, per citar una altra possibilitat. Que les
autoritats judicials espanyoles no col·laboren? Les del Principat
tampoc. Que hi ha un sospitós de ser qui va filtrar les dades bancàries?
S’imaginen que és espanyol i resideix allí? Doncs au, la Batllia en pot
sol·licitar l’extradició. Què diu, que Espanya no accepta lliurar un
nacional seu? Doncs Andorra xiularà quan li demanin no-sé-què. I tot
bloquejat. Estratègies jurídiques. Especulacions agosarades i
maquiavèl·liques. De ben segur. Teories per al col·lapse judicial. O de
com Pujolandia s’ha fet mestressa de l’estiu andorrà. Gris i
fredot. Com a Queralbs. Com a la casa dels Ferrusola. Que no pas dels
Pujol. Però això ara no toca.
Tags : DiariAndorra, Bancs, Pujol, Toni Solanelles, Milions, Tràfic, Blanqueix, Paradissos fiscals, Justícia, Pudors,
