Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris andorra leaks. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris andorra leaks. Mostrar tots els missatges

dissabte, 3 de setembre del 2011

La tribuna del Sr. Solanelles al Diari d'Andorra

*
Aquest matí al començar a llegir el diari m'ha cridat l'atenció un titular :  "En nom de la crisi" i que a sota deia : Estic trist.
En veure que estava signat per el Sr. Toni Solanelles (de Sant Joan de Vilatorrada, tocant Manresa), he cregut que ho estava degut a que el seu LLIGUE l'ha deixat. Error, no té rés a veure. O si, i descarrega ara la mala llet?.

Bé, per una vegada, encara que les formes tenen que desitjar, escriu lo que molta gent pensa i no diu en veu alta. L'ipocresía, falsedats i prestanoms estan en el centre dels anomenats negocis andorrans.

Avui, Sr. Solanelles, encara que Vostè és un borde i també escriu lo que vol escurçant o ampliant irònicament els esdeveniments de la manera que l'hi sembla i amb molta ironía, avui es mereix una medalla. Si Senyor.

Ja sap, oi,  que al grup dels que el volen fora s'hi ha adjuntat més gent?


la tribuna al Diari d'Andorra

per Toni Solanelles Mollar - 03/09/2011

Estic trist. Molt. De fet, estic enutjat. Res. Sense manies: estic molt emprenyat. Acabo de parlar amb un empresari d’aquells que es creuen que sense ells la resta no tindríem raó de ser.
Que pot tenir una part de raó. Però només una part. M’ha fet enfadar, aquest empresari. Com també em treuen de polleguera certs treballadors. Assalariats, se’n diu més formalment, sembla. Certament, jo tinc un problema: m’agrada la meva feina i m’hi solc dedicar en cos i ànima. I, de moment, el meu empresari no m’ha fet gaire la guitza. La crisi es nota. Sí. Però en nom de la crisi no s’hi val tot. Ni parlar-ne. I aquests dies s’han enfilat fins a la superfície, fins a l’escena pública, més d’un i de dos conflictes laborals. N’hi ha. Molts. Massa. Els que sabem, els que transcendeixen, només són la punta de   l’iceberg. Petits exemples d’un moment duríssim. Per als empresaris. Sí. I per als assalariats. Per a la societat que construïm entre tots. Fa deu anys. Vint. I també avui.
Per això no tolero a l’empresari que tinc a l’altra banda del fil telefònic que acusi de lladres els treballadors que durant molts anys li han fet guanyar duros a cabassos. Certament, els obrers també s’han folrat. I s’han comprat un Mercedes quan potser haurien d’haver optat només per un Seat. Avui, els uns i els altres s’estiren de les orelles. Però no vull tornar a sentir que els portuguesos són dolents. Que jo no els conec perquè no hi he treballat, m’assevera. I que, de fet, no els suporta. Ni als negres ni als moros ni als portuguesos. Ho diu textualment. I ho diu ara que la crisi l’ha dut a deixar de pagar els salaris als treballadors. Ara que l’han demandat. Segurament n’hi ha algun, d’aquests empleats, que s’ha fet l’orni durant les jornades laborals. Segur. Però ara que l’han demandat són els mateixos homes vinguts de Portugal que el dia que treballaven sense parar i li van fer créixer el negoci. Sense ell, l’empresari, no hi hauria empresa. Sense ells, els treballadors, però, tampoc no hauria tingut sentit l’empresari. Ara odia. Però agafarà, diu, operaris d’on sia perquè als andorrans no els agrada treballar. Una altra perla. I es queda tan ample. I ho afirma després de vanagloriar-se de ser del país. De tenir el passaport. El passaport que va aconseguir per residència i perquè llavors li interessava. I que ara defensa amb un catanyol mediocre i molt males maneres.
Em sento decebut. Corprès. Fins i tot emocionalment malament quan m’atanso a Canillo i em barrejo amb aquells que treballen en les obres de construcció de l’aparcament del Prat del Riu. Només el temps s’encarregarà de dir si la decisió d’aixecar una infraestructura que avui em sembla prescindible va ser un encert de la tossuderia del cònsol Casadevall. O tindran raó aquelles integrants de la majoria comunal que van advertir que potser... Això no toca. No és el tema. I tampoc no és cap responsable ni de Treballs Públics La Coma ni de Construccions Recons qui odia els negres o els moros, que em va dir aquell. Però la problemàtica de Prat del Riu també m’entristeix. I m’exemplifica un altre fet menyspreable. I m’enutja encara més quan veus venir de tres hores lluny els empresaris de gustos refinats, cotxe de superluxe i apartament a la platja (sempre en nom d’altres per si fos el cas) que volen fer-te passar per imbècil. Per torracollons. O per fill de mala mare perquè et presentes davant seu i els demanes què coi passa. Ells s’embalen. I tu els mires i els recordes si no era previsible que les aliances entre aliats que juguen a ser com més llestos millor acaben malament. I quan et neguen l’evidència i repasses el registre de societats (a Andorra, a Espanya) resulta que n’hi ha molts que sempre són els mateixos. Que fan i desfan empreses. Que tanquen i obren barraques. Que paguen aquí i deixen de pagar allà. Hi ha treballadors bar­ruts. Molts. Però hi ha empresaris que ho són per obra i gràcia d’un creixement econòmic irreal, insostenible i que ara s’ha esfumat. De cop.
I hi ha una crisi i sembla que n’hi ha uns quants (de tots colors, de totes bandes) que obliden que han estat vivint de barra lliure i mai no s’han preocupat de fer un raconet. O de gestionar amb cara i ulls. Potser, segurament, perquè ni eren empresaris ni eren gestors. Eren (suposadament, sempre suposadament) una altra cosa que el dia que la Justícia comenci a atrevir-se a qualificar amb el nom de la cosa es deixarà de banda la hipocresia. I la por. Sobretot la por. I sorgiran veus sense mor­rió que parlaran de negocis tèrbols i amistats perilloses. Aquelles que uns quants volen amagar sota l’estora d’una crisi que ningú no pot oblidar que ho és de tots i per a tots. I que només entre tots es pot encarar. Vèncer. Derrotar. Ja se sigui d’Andorra, d’Espanya, de França o de Portugal. Del Mar­roc, de Nova Zelanda o del Senegal. Construir costa molt. Per a destruir, a voltes, només cal posar l’empresa a nom de la cosina. Per si la crisi. A la merda, la crisi!


diumenge, 16 de gener del 2011

Existeixen funcionaris correctes -2

****Dons segons informa un mitjà de premsa del País, amb filtracions des de la Batllía, i avalat per una decisió d´aquesta,sembla que no gaires.


"La secció administrativa del Tribunal de Batlles acaba d’anul·lar el nomenament dels dos darrers comissaris que es van designar a la policia, en considerar que els aspirants als quals se’ls va atorgar el referit nivell no reunien els requisits necessaris per poder presentar-se al concurs.
La decisió respon a la demanda d’un altre agent de policia. De fet, en els propers dies es preveu que la Batllia vagi dictant la resolucions referides al mateix cas, ja que diversos integrants del cos van discutir la designació com a comissaris dels exdirectors adjunts del cos Miquel Àngel Barbolla i Ferran Túnez, que encara avui ostenten càrrecs d’alta responsabilitat en àrees com la seguretat ciutadana i la policia de proximitat o la circulació. La Batllia anul·la els nomenaments basant-se en els arguments emprats recentment pel Tribunal Superior, que també va descartar la designació de Pere Gispert, un altre exdirector adjunt del cos, com a comissari major. L’esmentada sentència concloïa, i la Batllia ho recull, que per accedir als concursos “el funcionari ha d’ocupar el grau (que no la funció) fixada per l’article 18 del reglament en relació a la promoció en l’escala superior”.

En el veredicte que la Batllia acaba de dictar resolent una demanda de l’oficial Francesc Tar­roch –una demanda també formulada, entre altres, per Maribel Lafoz i els sindicats del cos– es recorda que ..."

http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&view=item&id=9435&Itemid=380

****És una vergonya que pasin coses així. Designacions il-legals i guerra dintre del mateix cós de policía. Fins i tots agents amb càrrecs sense el mínim d´estudis per ocupar els càrrecs.